La #canallesca ha obert la quarta temporada amb una convidada excepcional. Rosa Mari Bosch no necessita presentacions però no volem trencar la tradició. Així que el nostre presentador oficial, Jordi Salvat, que probablement és el que menys la coneix dels que avui compartim taula, ens presenta aquesta apassionada pels viatges, la muntanya i l’esport, que va començar la seva carrera al Diari de Tarragona. Posteriorment va ser corresponsal de la Vanguardia i va ser l’encarregada d’engegar les pàgines salmó, el Vivir en Tarragona. Fa deu anys se’n va anar a la redacció de Barcelona, on s’ha especialitzat en temes com alpinisme o cooperació desenvolupament.
És impossible no mirar enrera perquè Bosch va deixar empremta a Tarragona. Mentre fem el vermut, alguns dels participants la recordem al Vivir, quan ens demanava els titulars abans d’arribar a la redacció. Ens va ensenyar moltes coses i reconeixem que som el que som gràcies a ella. Per això és un honor que hagi acceptat la nostra invitació.
Durant el sopar, Bosch ens fa reflexionar sobre la professió i ens dóna uns quants titulars. Primer, la galleda d’aigua freda! La majoria de la gent no estan disposats a pagar ni un euro pel bon periodisme. Ni tan sols quan surten a la foto. Ni tan sols els mateixos periodistes comprem diaris.
Per sort, també porta bones notícies. La millor és comprovar que, més enllà de la informació política, encara es fa periodisme de qualitat. Potser no són temes de portada, però si obrim alguns diaris hi podem llegir bones històries.
Bosch ens parla del seu viatge a Etiopia, de les seves converses amb les dones que havien patit l’ablació i que pensaven fer el mateix amb les seves filles o de com una dona havia aconseguit convèncer pràcticament tot un poble de no seguir amb aquesta pràctica. També ens avança un projecte de periodisme multimèdia que presentarà a una convocatòria europea. El futur és combinar el text, les imatges, els vídeos i sobretot els gràfics interactius. Un món d’eines apassionant per explicar històries amb totes les dimensions.
I quan tornem a recuperar la fe en el periodisme, una nova dosi de realitat. La gent vol qualitat i rigor? O busca espectacle? Hi ha unanimitat en la resposta. El morbo ven més. En canvi, no ens posem d’acord a l’hora de buscar responsabilitats. És qüestió d’educació? De qui és culpa? Com s’hauria de finançar la informació?
La conversa s’allarga al Centre d’Art Cal Massó de Reus, gestionat pel periodista Isaac Albesa. És la primera vegada que hi celebrem una canallesca i segur que no serà l’última. Sortim amb ganes de més i anem a fer una copa. Xerrem dels viatges, del fenomen Kilian Jornet, dels mitjans de Tarragona. I quasi ens toquen les tres de la matinada. És hora de retirar i començar a preparar la propera.
Enguany comptem amb el suport de la gent del Col·legi de Periodistes, amb qui treballarem conjuntament per portar els millors convidats i per animar a tots els periodistes a venir a tastar la canallesca. Els sopars són oberts, ens ajuden a reflexionar, aprenem uns dels altres i fem equip en aquests temps tan convulsos.
canallesca 